El departament de català de l'Institut Les Termes de Sabadell ha enregistrat aquest vídeo d'homenatge al poeta Salvador Espriu (1913-1985) en motiu del centenari del seu naixement. El muntatge ha anat a càrrec de Ferran Marquina.
Hi han participat:
1. A la vora del mar: Jean-Pierre Cruz (2n ESO)
2. Els meus ulls ja no saben... : Marta Montes, Darian Pienaru (2n Batxillerat)
3. Cançó d’albada: Nerea García (1r ESO)
4. Les roses recordades: Abel González, Daniela González, Dani Villa (Aula d’acollida)
5. Cançó del matí encalmat: Iván Martín (1r Batxillerat)
6. Diré del vell foc i de l’aigua...: Raul Morral, Verónica Méndez, Israel Jiménez, Dani Higueras, Valentina Vilela, Pedro Cantero, Albert Humbert (4t ESO)
7. Quan la llum pujada...: Carla Borrell, Natàlia Guerrero, Ruxy Moraru, Yaiza Sánchez, Judit Migallón, Xavier Fresnedoso, Daniel Olmo, Mahawa Minteh, Sílvia Ramírez (3r ESO)
EXPLICACIÓ DELS POEMES
1. A la vora del mar
Un somni del passat sintetitzat en la idea d’una vida lliure i tranquil·la es converteix, a partir de l’estrofa quarta, en un present dolorós dominat per l’angoixa i la impotència. Els passadissos de l’institut tenen llargues parets de vidre, un material que en algun moment podem percebre com a fred, fràgil i massa transparent; és en moments com aquest que pot sorgir la necessitat de contar al nostre amic o amiga la basarda -la por- que ens fa la pluja als vidres.
2. Els meus ulls ja no saben...
El record tranquil de tot allò que el pas del temps ha fet desaparèixer, copsat pel poeta a través de tots els sentits (vista, oïda, olfacte i tacte), es converteix, en un banc del pati de Les Termes, en una escena amorosa.
3. Cançó d’albada
Carpe diem (aprofita el dia), perquè quan caminis cap al ponent –el lloc per on es pon el sol, símbol de la mort- tot et serà pres. A Les Termes és un nou dia: són les vuit i els alumnes entren a l’institut contents, disposats a aprofitar la llum del sol llevant sense deixar-se res: ni llibretes, ni portàtil, ni esmorzar.
4. Les roses recordades
El record malenconiós d’una escena trista de la infantesa queda compensat per les roses de Sant Jordi, símbol de vida, alegria i bellesa. A l’aula d’acollida de l’institut qui no haurà mirat, alguna vegada, des de la finestra, amb malenconia, la vida del carrer?
5. Cançó del matí encalmat
Espriu fa, en aquest poema, una reflexió sobre l’arribada de la vellesa i la proximitat de la mort. La barca (la vida) se’n va enllà de la mar (el pas del temps) en un camí que, òbviament, “no té mai tornada”. Tot plegat es viu d’una manera tranquil·la, “sense por ni recança”, en què “l’or nou” (els rajos de sol) d’un matí encalmat besaran la serenor que transmet el marbre, símbol de la mort però també d’allò que perdura. A l’institut, mentre enregistrem el poema també fa un matí encalmat i el sol daura el paisatge i la pista de futbol del pati. Però aquí, si hi ha “fosques estances”, engeguem els fluorescents.
6. Diré del vell foc i de l’aigua...
Els alumnes de 4t ESO reciten aquest poema enmig de la rampa del pati que, com un laberint, davalla fent giragonses. La vida també és com un laberint que fa giragonses i que no sabem on ens portarà, i això és el que Espriu planteja en el poema amb un seguit de paradoxes que van i vénen de dos en dos, que es complementen i que alhora s’anul·len mútuament. L’aigua, símbol del pas del temps, ens arrossega “sense retorn” enllà del seu fons (la mort, el “no-res”); per sort, el pendent de la rampa del pati només ens arrossega cap a una porta d’accés.
7. Quan la llum pujada...
La pàtria vista des de diversos instants, des de diferents moments que simbolitzen diverses experiències o moments vitals (l’alba, l’ocàs, la foscor, la tristesa, la solitud, el record...). Espriu llegit per diferents alumnes, des de diversos espais plens de vida o solitaris.
